Espardenyes de set vetes a un hipster

Fa poc mesos al festival (A)phònica de Banyoles vaig tenir la oportunitat de veure «Acorar». Aquest espectacle creat, parit i interpretat pel mallorquí Toni Gomila és una joia. Una reflexió sobre la necessitat de no deixar-nos diluir en la globalització. Nosaltres som (cadascú amb les nostres singularitats territorials), una llengua, una cultura, uns paisatges, una manera de fer…i massa sovint, hem indignament renunciat a elements singulars perquè el món global no ens etiqueti de provincians.
Només de sortir del teatre, en el segon visionat de l’obra, vaig comprar el llibret perquè a la meva humil col·lecció de llibres m’agrada que hi hagi petits tresors. He seleccionat i comparteixo aquest fragment d’ «Acorar». Llegeixin-lo, pensin i diguin-lo en veu alta davant el mirall. No tinguin por ni vergonya. S’adonaran que la nostra cultura i manera de fer és el que ens fa singulars, únics i irrepetibles el món. I si un dia cauen en la temptació de renunciar a un bocí del que som per ser més globals, no facin cap pas enrere. Passin a l’atac. Col·loquin espardenyes de set vetes a un hipster.

Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone 3 o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record, com un Spectrum o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc, De ses coses permanents, de ses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres de pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.

En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just és una fulla. O saben si és una carabassera o melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per sa vida, per sobreviure. Diuen un cotxo, sigui quina sigui sa paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d’un lloc a un altre.

Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen a noltros. I si canviam de paraules canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots…quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà. Com moren es pobles si moren ses paraules. Ës sa paraula s’ànima d’un poble…

Web de la companyia Produccions de ferro (Clica aquí)
Entrevista a l’actor Toni Gomila a l’Ara TV (Clica aquí)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s