El Mallot de la Margot, la liquidació d’un model romàntic

D’aquí a pocs dies abaixa la persiana «El Mallot de la Margot». Amb el seu tancament, Manlleu es quedarà sense cap botiga de discos i en tot Osona i el Ripollès, ja només quedarà la Martulina Divina de Vic. «El Mallot», tal com tots el coneixem popularment, tanca perquè l’Agustí es jubila i amb els nous «models de consum» (música en línia, descàrrega gratuïta, pirateria…) la viabilitat d’aquest tipus de negoci és, si més no, dubtosa. El fet que el Mallot tanqui no vol pas dir que Manlleu visqui una «apagada» musical en la línia d’una sèrie de missatges apocalíptics que darrerament hi ha qui té intenció d’anar fent circular. Es podrà anar a comprar discos, a Vic o Barcelona, descarregar arxius digitals o comprant via internet. És més, hi ha molta gent que viu sense haver comprat un disc i un llibre a la seva vida i no els passa absolutament res. Però el fet que qualsevol població mitjana de Catalunya, es pugui quedar sense cap llibreria (a Manlleu hi ha can Contijoch) o botiga de discos és un fet que -digueu-me romàntic- hauria de preocupar-nos. Aquests establiments on es «ven» cultura són la metàfora d’un lloc humà, d’un espai on es produeix una relació presencial. El disc o el llibre com a éssers vius. El poble entès més enllà d’una realitat física on s’apilen persones en habitatges. Una part de l’ànima dels municipis.

El «Mallot» abaixa persiana havent exercit de molt més que una botiga de discos. La majoria de gent Manlleu i el seu entorn hi ha passat alguna vegada. A comprar un vinil, un casset, un CD, a simplement tafanejar, a comprar-hi entrades per un concert, una festa de Cap d’Any o els Pastorcills o senzillament a tafanejar o petar-la amb l’Agustí Palomares. Ha estat l’espai per configurar la personalitat d’un determinat Manlleu i aquestes coses, com tot procés natural, no es poden planificar volgudament en un paper. El magnetisme del Mallot no ha estat l’espai, primer a l’entranyable espai del carrer Enric Delaris (al costat de Xauxa) i, ara, a la Baixa Cortada. Ha estat l’Agustí i el seu concepte de comunicació: L’espai de trobada. El concepte que allà a dins tot va a un ritme més pausat que a fora. «I que és això que tens posat?», «ha sortit alguna cosa d’aquelles meves?» o «t’ha arribat allò meu?» o conjugat amb frases de l’Agustí de «en tinc un que crec que et pot agradar» o «escolta a veure si et fa el pes que en les revistes americanes ho deixen molt bé». En qualsevol moguda cultural o social que hi ha hagut a Manlleu, amb el Mallot ja hi podies comptar.

La botiga de discos o la llibreria en un poble mitjà hauria de ser una activitat protegida, més enllà dels números. Així com els ajuntaments dels «micromunicipis» consideren que la pervivència d’una escola al municipi és clau perquè un poble no mori, que un municipi mitjà disposi d’una llibreria i una botiga de discos hauria de ser clau per un desenvolupament culturalment sa. Un espai per crear hàbits culturals, un punt on intercanviar opinions, on discutir-se… Un punt que vagi molt més enllà que allò que et pot suggerir un «logaritme» interessat d’internet. O no destinem els diners de tots a fer sostenibles determinades activitats que es fan dir estratègiques?

I és que els nous formats de consum cultural tenen àmplies avantatges i no serè pas jo com a usuari que en sóc, qui les critiqui. Però no deixa de ser paradoxal que, per exemple, ara que puc escoltar música a mansalva amb streaming, a tota hora i a cap preu, i que al meu disc dur hi hagi més arxius musicals que mai, que cada vegada em costi més escollir. Que em perdi en l’abundància. Portada en aquest terreny i d’una manera molt simplificada, seria aquella «Promesa del Petabyte» que defensa el teòric de la comunicació, Mark Andrejevic. L’opulència de dades, d’arxius, d’informació, de cançons en què vivim ens supera i pot ser una eina per confondre’ns. Per perdre’ns. Perquè ens costi, i sota el criteri i gust de cadascú, separar el gra de la palla.

En la seva darrera novel·la «El último dia de Terranova», l’escriptor gallec Manuel Rivas «O último día de Terranov» narra els darrers dies d’una llibreria històrica que està a punt de tancar per la pressió de l’especulació immobiliària. El llibreter col·loca a la porta el cartell: «Liquidació final d’existències per tancament imminent», conceptes que, a la porta d’una llibreria, poden ser tant inquietants com preocupants.

(Article publicat a la secció d’opinió del bisetmanari El 9 Nou en l’edició del 24 de març de 2016)

Vídeo d’El 9 TV sobre el tancament del Mallot de la Margot (clica aquí)
Article publicat a http://www.elter.net (clica aquí)
Article publicat a http://www.osona.com (clica aquí)

Espardenyes de set vetes a un hipster

Fa poc mesos al festival (A)phònica de Banyoles vaig tenir la oportunitat de veure «Acorar». Aquest espectacle creat, parit i interpretat pel mallorquí Toni Gomila és una joia. Una reflexió sobre la necessitat de no deixar-nos diluir en la globalització. Nosaltres som (cadascú amb les nostres singularitats territorials), una llengua, una cultura, uns paisatges, una manera de fer…i massa sovint, hem indignament renunciat a elements singulars perquè el món global no ens etiqueti de provincians.
Només de sortir del teatre, en el segon visionat de l’obra, vaig comprar el llibret perquè a la meva humil col·lecció de llibres m’agrada que hi hagi petits tresors. He seleccionat i comparteixo aquest fragment d’ «Acorar». Llegeixin-lo, pensin i diguin-lo en veu alta davant el mirall. No tinguin por ni vergonya. S’adonaran que la nostra cultura i manera de fer és el que ens fa singulars, únics i irrepetibles el món. I si un dia cauen en la temptació de renunciar a un bocí del que som per ser més globals, no facin cap pas enrere. Passin a l’atac. Col·loquin espardenyes de set vetes a un hipster.

Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone 3 o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record, com un Spectrum o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc, De ses coses permanents, de ses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres de pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.

En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just és una fulla. O saben si és una carabassera o melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per sa vida, per sobreviure. Diuen un cotxo, sigui quina sigui sa paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d’un lloc a un altre.

Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen a noltros. I si canviam de paraules canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots…quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà. Com moren es pobles si moren ses paraules. Ës sa paraula s’ànima d’un poble…

Web de la companyia Produccions de ferro (Clica aquí)
Entrevista a l’actor Toni Gomila a l’Ara TV (Clica aquí)

Una postal des de l’empalme

Ha marxat un dels nostres. Un dels del carrer. Un home sense premis. Un d’aquells qui la seva mort no mereixerà una columna als diaris escrita per un alcalde (o per un dels seus secretaris). Dissabte en una cartellera municipal de Roda veig l’esquela: «Cullons. S’ha mort en Juan». De cop, la meva ment es torna jove. Recula anys enrere. En Juan Colomo, a qui l’esquela diu que popularment es coneixia com en Riquin, és d’aquelles persones que tota una generació de gent de Manlleu i Roda de Ter l’han conegut. Molts sabien qui era però pocs l’han cridat pel seu nom. Baixet, curtet, entranyable, humà, fràgil… feia estades a Manlleu i Roda on vivia amb familiars seus (tinc entès pel que m’havien explicat que feia estades rotatives). En els anys en que jo estrenava carnet de cotxe sempre el carregava mentre feia un singular autostop (no consistia en estirar el dit sinó en esperar que algú el veiés parat a les entrades de Manlleu i Roda i frenés per carregar-lo) . Ja a dins del cotxe m’explicava les seves picabaralles amb la canalla. «Felipe el moco» , «Juanito el moco» i altres frases de l’estil li cridaven grups de nens i altres frases incendiàries amb l’objectiu de fer-lo enfadar. I ell reaccionava amb crits propis d’aquell que baladreja sent conscient que no es pot defensar. En algun cas crec que hi havia un punt de maldat més que no pas l’energia infantil. L’acarnissament sobre el més dèbil, sobre el singular, sobre aquell qui té unes capacitats realment diferents. «Como está la Dolors?» o «recuerdos a tu madre» sempre em deia mentre baixava del cotxe a l’empalme. Ha marxat una postal de joventut.

El poblat que va renéixer al cap d’Ayano

Ayano no sap el perquè. No entén aquell estrany gust per apilotonar-se. A Nagoro, conegut com el llogarret del cel del Japó, cada vegada són menys i als pobles del seu voltant també. De fet per això està tranquil·la. Quan fa uns anys hi va arribar des d’Osaka per cuidar el seu pare no se’n recordava que el poble fos aquell niu de quietud. Un poblat on s’havia aturat el temps.

Amb prou feines són 40 habitants i, fent càlcul mental ràpid, Ayano creu que en pocs anys el nombre d’habitants quedarà en una cosa encara més testimonial. La despoblació no afecta només a aquest nucli situat a 800 metres del nivell del Mar. La concentració en ciutats pot deixar fins a 10.000 pobles de Japó despoblats.

Però malgrat el trist panorama, als seus 64 anys, Ayano Tsukimi no vol que Nagoro sigui un poble trist. Sense vida. Encara recorda la sensació de fredor que va tenir visitant un poble abandonat. Sap que si mai veiés que això passa a Nagoro, on ha nascut i on ara ha tornat, l’hi saltarien les llàgrimes.

Per això ara Nagoro és ple d’habitants especials. Han nascut del seu cap per fer un poble especial. Ara ja són més de 100. Ayano Tsukimi construeix espantaocells que va col·locant en diferents punts del poble. Tots tenen la seva ànima. L’alcalde, nens que seuen a les cadires de l’antiga escola, gent del camp, xafarderes que miren assegudes al carrer,… Una cara expressiva, paper de diari, una estructura de fusta i roba usada donen cada dia una vida especial Nagoro. El poble, exemple de què al Japó se’n diuen pobles marginals (en perill de despoblament total), és avui més viu que fa un temps: Per la dolça història dels espantaocells i pels turistes que volen conèixer el món màgic d’Ayano.

Article del Dailymail sobre Nagoro (clica aquí)
Vídeo de Tomo News US sobre Nagoro (clica aquí)

El sistema ha oblidat la moral

En un gran edifici buit. Desert. Un home diu “En una sala com aquesta, un lloc sagrat, una trade room, hi cabrien un centenar de brokers”. Qui diu aquesta frase és Rainer Voss, un executiu alemany al documental Master of universe, que aquest cap de setmana es pot veure a Catalunya en una de les iniciatives culturals i socials més interessants: El Documental del mes.

Voss explica, des de dins el mateix capitalisme (reconeix que li agradava guanyar diners) va traspassant totes les línies vermelles. Totes. Com es va podrint fins a límits inhumans. Com des d’un determinat estatus, el diner passa a ser irrellevant. Sense haver pogut veure encara el reportatge complet, he fet una selecció de frases que el mateix Voss ha anat exposant en diverses entrevistes a tall de reflexió.

Deshumanització
“Hi va haver una deshumanització del negoci o de l’economia. La gent es va tornar més agressiva. Saps, va ser com esdevenir un instrument de producció enlloc de ser persona i penso que això que ara s’ha intensificat els darrers anys i és una cosa que em preocupa molt”

Pertànyer a una elit
“El més important és l’avarícia, la competició, la sensació de pertànyer a una secta, a un moviment especial on s’obvien les persones. El sistema ha oblidat la moral, és gent que es converteix en culpable sense ser-ne, segons les regles del sistema”.

Economia especulativa i sense cap valor social
“Hi ha productes que no tenen cap mena de valor social però tenen del potencial de devastar tot el món. Hem d’afrontar-ho. No ens calen els trading d’alta freqüència, els derivats o els forwords. No hi vull aprofundir però s’han d’eliminar. Ningú els necessita excepte els pocs que en fan diners”

La falta de valors i coherència. Un virus que ens afecta a tots
“Aquest embolic està arrelat amb la mala conducte humana. La mala conducte dels individus. Com vols regular això? Els polítics, també molta part de la gent, creuen que el problema és del sistema. Però aquest no és el problema. Tenen por d’assenyalar el problema que som tots. No va de banquers dolents i d’una societat bona. El mal és a dins de tots nosaltres. No volem que nens de Bangladesh treballin tota la nit però volem samarretes de 2,95.És l’altra cara de la moneda. I tant que hi ha gent que és més responsable. En essència tots tenim aquest virus que se’ns menja”

Un sistema econòmic deshumanitzat i agressiu
“L’anomeno irresponsabilitat institucionalitzada. Imaginis que vostè és el meu cap i em fa fora i em diu, “sap reina he decidit que ha de plegar”. Llavors puc pensar en donar-li un cop de puny, plorar o el que sigui però tinc un focus d’atenció per a les meves emocions. Avui vostè acomiada mil persones i si algú li pregunta perquè vostè diu “és el mercat, o la globalització”: Està clar que això augmenta l’agressivitat en el sistema”

Tornem a caure en els mateixos errors
“Els mercats no n’aprenen. He llegit al “Financal Times” que Costa d’Ivori i l’Equador planegen bons del tresor. I d’aquí a unes setmanes potser ho farà Xipre. I la gent comprarà aquestes coses. I vostè diu que els mercats n’estan aprenent?

Enllaç al web del cicle El documental del mes (Clica aquí)
Reportatge fet per RTVE quan “Masters of the univers” es va estrenar a Documadrid (Clica aquí)

Hàmsters adorables

He estat un hàmster adorable. Eren temps de boira espesa, del cotxe prestat pel pare, de tenir com a objectiu quadrar el pressupost del cap de setmana, d’oblidar-se de quina factura passaria l’endemà. D’anar al Foment, o Xauxa (també l’IX, La Cantonada, al Kau, als Voladors) però sabent segur que la nit desembocaria a Keeper. El Kiper que vèiem nosaltres, tots hàmsters adorables de diferents espècies i mides difícils de catalogar, era diferent que el que veien pares i avis quan estiraven les cames al Passeig del Ter. Aquella nau cantonera, plena de planxes laterals com si fos apedaçada, ‘vivia’ quan es feia fosc. Automàticament, i com per una raó causa-efecte, els cotxes sorollosos començaven de manera desordenada a ocupar aquella immensa esplanada de terra plena de forats. Un ritual que es repetia cada cap de setmana. Amb normalitat. Sense pensar-ho massa.

Un cop superada la salutació dels ‘goril·les’ (era especialment temut un tal Nico que asseguraven que havia repartit a tort i a dret) ja ens vèiem en territori nostre. Erem en territori nostre. Creuaven el passadís d’entrada, pagàvem i recollíem la targeta de consumició (símbol del poder de la nit). Superat passadís (i saludats en Cèsar i la Mònica) i guarda-roba, l’apreciada roda del cap de setmana començava a rodar. Cada setmana era igual. Tot ( i no per previsible deixava de ser menys màgic) . I malgrat era fosc,ens saludàvem, ballàvem, bevíem i de tant en tant, alguna baralla i mastegots. I quan sonava el “Passiu-ho bé” de la Trinca, enterràvem Loquillo (la cançó de pagès), Desirelles, Bon Jovi, Village People, la Carra, Boney M, Sopa de Cabra i tot plegats. I, com a bons hàmsters, desfilàvem abans que la llum del sol ens fes impacte directe als ulls. I així moltes nits, fins que l’edat o la condició ens feien reencarnar-nos en altres bèsties.

El tren dels oblidats

Tota gran explosió capitalista deixa oblidats. I oblidar-se dels oblidats demostra com, qualsevol poder (fins i tot ideològicament oposats) borra a aquells qui són una minoria (per número o pes específic). La línia de ferrocarril Baikal-Amur Magistral (BAM) uneix al llarg de més de 4.000 quilometres la Sibèria Oriental i l’Extrem Orient. Construït com una alternativa al Transiberià (ja que aquest té proximitat a la frontera amb Xina) aquest tren uneix a pobles remots, allunyats, mancats dels principals serveis. Amb un pressupost de 14.000 milions de dòlars va ser el projecte més car de l’era soviètica. Viure en molts dels pobles per on passa el BAM suposa conèixer una altra realitat. Un exemple: Molts dels pobles de la línia trobarien, en cas de posar-se malalt, l’hospital més proper a un dia de viatge. La única assistència mèdica que poden rebre al seu poble és el Matvei Mudrov, un tren-hospital que s’atura a les poblacions i que pot parar un (o potser dos cops a l’any al poble. Però l’arribada del Matvei Mudrov a un poble pot ser un analgèsic per la seva salut però també tot un esdeveniment al seu calendari. Se l’espera amb esperança i alegria ja que és dels pocs punts de connexió que els resta amb aquesta Rússia occidental que tant ha crescut i que ho ha fet sense ells. El fotògraf William Daniels (Panos Pictures . National Geographic Magazine) ho ha recollit en un reportatge exemplar on copsa la singularitat del servei, la seva funció mèdica i l’esdeveniment que suposa per aquests pobles.

Enllaç al web del fotògraf William Daniels (clica aquí)
Reportatge del diari el país sobre aquesta línia de tren (clica aquí)
Exposició vista al Festival Visa Pour l’Image de Perpinyà (clica aquí)