Una postal des de l’empalme

Ha marxat un dels nostres. Un dels del carrer. Un home sense premis. Un d’aquells qui la seva mort no mereixerà una columna als diaris escrita per un alcalde (o per un dels seus secretaris). Dissabte en una cartellera municipal de Roda veig l’esquela: «Cullons. S’ha mort en Juan». De cop, la meva ment es torna jove. Recula anys enrere. En Juan Colomo, a qui l’esquela diu que popularment es coneixia com en Riquin, és d’aquelles persones que tota una generació de gent de Manlleu i Roda de Ter l’han conegut. Molts sabien qui era però pocs l’han cridat pel seu nom. Baixet, curtet, entranyable, humà, fràgil… feia estades a Manlleu i Roda on vivia amb familiars seus (tinc entès pel que m’havien explicat que feia estades rotatives). En els anys en que jo estrenava carnet de cotxe sempre el carregava mentre feia un singular autostop (no consistia en estirar el dit sinó en esperar que algú el veiés parat a les entrades de Manlleu i Roda i frenés per carregar-lo) . Ja a dins del cotxe m’explicava les seves picabaralles amb la canalla. «Felipe el moco» , «Juanito el moco» i altres frases de l’estil li cridaven grups de nens i altres frases incendiàries amb l’objectiu de fer-lo enfadar. I ell reaccionava amb crits propis d’aquell que baladreja sent conscient que no es pot defensar. En algun cas crec que hi havia un punt de maldat més que no pas l’energia infantil. L’acarnissament sobre el més dèbil, sobre el singular, sobre aquell qui té unes capacitats realment diferents. «Como está la Dolors?» o «recuerdos a tu madre» sempre em deia mentre baixava del cotxe a l’empalme. Ha marxat una postal de joventut.

El poblat que va renéixer al cap d’Ayano

Ayano no sap el perquè. No entén aquell estrany gust per apilotonar-se. A Nagoro, conegut com el llogarret del cel del Japó, cada vegada són menys i als pobles del seu voltant també. De fet per això està tranquil·la. Quan fa uns anys hi va arribar des d’Osaka per cuidar el seu pare no se’n recordava que el poble fos aquell niu de quietud. Un poblat on s’havia aturat el temps.

Amb prou feines són 40 habitants i, fent càlcul mental ràpid, Ayano creu que en pocs anys el nombre d’habitants quedarà en una cosa encara més testimonial. La despoblació no afecta només a aquest nucli situat a 800 metres del nivell del Mar. La concentració en ciutats pot deixar fins a 10.000 pobles de Japó despoblats.

Però malgrat el trist panorama, als seus 64 anys, Ayano Tsukimi no vol que Nagoro sigui un poble trist. Sense vida. Encara recorda la sensació de fredor que va tenir visitant un poble abandonat. Sap que si mai veiés que això passa a Nagoro, on ha nascut i on ara ha tornat, l’hi saltarien les llàgrimes.

Per això ara Nagoro és ple d’habitants especials. Han nascut del seu cap per fer un poble especial. Ara ja són més de 100. Ayano Tsukimi construeix espantaocells que va col·locant en diferents punts del poble. Tots tenen la seva ànima. L’alcalde, nens que seuen a les cadires de l’antiga escola, gent del camp, xafarderes que miren assegudes al carrer,… Una cara expressiva, paper de diari, una estructura de fusta i roba usada donen cada dia una vida especial Nagoro. El poble, exemple de què al Japó se’n diuen pobles marginals (en perill de despoblament total), és avui més viu que fa un temps: Per la dolça història dels espantaocells i pels turistes que volen conèixer el món màgic d’Ayano.

Article del Dailymail sobre Nagoro (clica aquí)
Vídeo de Tomo News US sobre Nagoro (clica aquí)

El sistema ha oblidat la moral

En un gran edifici buit. Desert. Un home diu “En una sala com aquesta, un lloc sagrat, una trade room, hi cabrien un centenar de brokers”. Qui diu aquesta frase és Rainer Voss, un executiu alemany al documental Master of universe, que aquest cap de setmana es pot veure a Catalunya en una de les iniciatives culturals i socials més interessants: El Documental del mes.

Voss explica, des de dins el mateix capitalisme (reconeix que li agradava guanyar diners) va traspassant totes les línies vermelles. Totes. Com es va podrint fins a límits inhumans. Com des d’un determinat estatus, el diner passa a ser irrellevant. Sense haver pogut veure encara el reportatge complet, he fet una selecció de frases que el mateix Voss ha anat exposant en diverses entrevistes a tall de reflexió.

Deshumanització
“Hi va haver una deshumanització del negoci o de l’economia. La gent es va tornar més agressiva. Saps, va ser com esdevenir un instrument de producció enlloc de ser persona i penso que això que ara s’ha intensificat els darrers anys i és una cosa que em preocupa molt”

Pertànyer a una elit
“El més important és l’avarícia, la competició, la sensació de pertànyer a una secta, a un moviment especial on s’obvien les persones. El sistema ha oblidat la moral, és gent que es converteix en culpable sense ser-ne, segons les regles del sistema”.

Economia especulativa i sense cap valor social
“Hi ha productes que no tenen cap mena de valor social però tenen del potencial de devastar tot el món. Hem d’afrontar-ho. No ens calen els trading d’alta freqüència, els derivats o els forwords. No hi vull aprofundir però s’han d’eliminar. Ningú els necessita excepte els pocs que en fan diners”

La falta de valors i coherència. Un virus que ens afecta a tots
“Aquest embolic està arrelat amb la mala conducte humana. La mala conducte dels individus. Com vols regular això? Els polítics, també molta part de la gent, creuen que el problema és del sistema. Però aquest no és el problema. Tenen por d’assenyalar el problema que som tots. No va de banquers dolents i d’una societat bona. El mal és a dins de tots nosaltres. No volem que nens de Bangladesh treballin tota la nit però volem samarretes de 2,95.És l’altra cara de la moneda. I tant que hi ha gent que és més responsable. En essència tots tenim aquest virus que se’ns menja”

Un sistema econòmic deshumanitzat i agressiu
“L’anomeno irresponsabilitat institucionalitzada. Imaginis que vostè és el meu cap i em fa fora i em diu, “sap reina he decidit que ha de plegar”. Llavors puc pensar en donar-li un cop de puny, plorar o el que sigui però tinc un focus d’atenció per a les meves emocions. Avui vostè acomiada mil persones i si algú li pregunta perquè vostè diu “és el mercat, o la globalització”: Està clar que això augmenta l’agressivitat en el sistema”

Tornem a caure en els mateixos errors
“Els mercats no n’aprenen. He llegit al “Financal Times” que Costa d’Ivori i l’Equador planegen bons del tresor. I d’aquí a unes setmanes potser ho farà Xipre. I la gent comprarà aquestes coses. I vostè diu que els mercats n’estan aprenent?

Enllaç al web del cicle El documental del mes (Clica aquí)
Reportatge fet per RTVE quan “Masters of the univers” es va estrenar a Documadrid (Clica aquí)

Hàmsters adorables

He estat un hàmster adorable. Eren temps de boira espesa, del cotxe prestat pel pare, de tenir com a objectiu quadrar el pressupost del cap de setmana, d’oblidar-se de quina factura passaria l’endemà. D’anar al Foment, o Xauxa (també l’IX, La Cantonada, al Kau, als Voladors) però sabent segur que la nit desembocaria a Keeper. El Kiper que vèiem nosaltres, tots hàmsters adorables de diferents espècies i mides difícils de catalogar, era diferent que el que veien pares i avis quan estiraven les cames al Passeig del Ter. Aquella nau cantonera, plena de planxes laterals com si fos apedaçada, ‘vivia’ quan es feia fosc. Automàticament, i com per una raó causa-efecte, els cotxes sorollosos començaven de manera desordenada a ocupar aquella immensa esplanada de terra plena de forats. Un ritual que es repetia cada cap de setmana. Amb normalitat. Sense pensar-ho massa.

Un cop superada la salutació dels ‘goril·les’ (era especialment temut un tal Nico que asseguraven que havia repartit a tort i a dret) ja ens vèiem en territori nostre. Erem en territori nostre. Creuaven el passadís d’entrada, pagàvem i recollíem la targeta de consumició (símbol del poder de la nit). Superat passadís (i saludats en Cèsar i la Mònica) i guarda-roba, l’apreciada roda del cap de setmana començava a rodar. Cada setmana era igual. Tot ( i no per previsible deixava de ser menys màgic) . I malgrat era fosc,ens saludàvem, ballàvem, bevíem i de tant en tant, alguna baralla i mastegots. I quan sonava el “Passiu-ho bé” de la Trinca, enterràvem Loquillo (la cançó de pagès), Desirelles, Bon Jovi, Village People, la Carra, Boney M, Sopa de Cabra i tot plegats. I, com a bons hàmsters, desfilàvem abans que la llum del sol ens fes impacte directe als ulls. I així moltes nits, fins que l’edat o la condició ens feien reencarnar-nos en altres bèsties.

El tren dels oblidats

Tota gran explosió capitalista deixa oblidats. I oblidar-se dels oblidats demostra com, qualsevol poder (fins i tot ideològicament oposats) borra a aquells qui són una minoria (per número o pes específic). La línia de ferrocarril Baikal-Amur Magistral (BAM) uneix al llarg de més de 4.000 quilometres la Sibèria Oriental i l’Extrem Orient. Construït com una alternativa al Transiberià (ja que aquest té proximitat a la frontera amb Xina) aquest tren uneix a pobles remots, allunyats, mancats dels principals serveis. Amb un pressupost de 14.000 milions de dòlars va ser el projecte més car de l’era soviètica. Viure en molts dels pobles per on passa el BAM suposa conèixer una altra realitat. Un exemple: Molts dels pobles de la línia trobarien, en cas de posar-se malalt, l’hospital més proper a un dia de viatge. La única assistència mèdica que poden rebre al seu poble és el Matvei Mudrov, un tren-hospital que s’atura a les poblacions i que pot parar un (o potser dos cops a l’any al poble. Però l’arribada del Matvei Mudrov a un poble pot ser un analgèsic per la seva salut però també tot un esdeveniment al seu calendari. Se l’espera amb esperança i alegria ja que és dels pocs punts de connexió que els resta amb aquesta Rússia occidental que tant ha crescut i que ho ha fet sense ells. El fotògraf William Daniels (Panos Pictures . National Geographic Magazine) ho ha recollit en un reportatge exemplar on copsa la singularitat del servei, la seva funció mèdica i l’esdeveniment que suposa per aquests pobles.

Enllaç al web del fotògraf William Daniels (clica aquí)
Reportatge del diari el país sobre aquesta línia de tren (clica aquí)
Exposició vista al Festival Visa Pour l’Image de Perpinyà (clica aquí)

Que no s’acabi mai!

Reconec que estic aclaparat. Em costa entendre aquells qui diuen “si us plau que passi el 9N” perquè aquest país és  monotema. Per algú que fins que va tenir 24 anys no va veure un relleu a la presidència del Barça, fins als 27 no va veure un nou president de la Generalitat i fins als 29 anys no va sentir un “Habemus papa”, tot aquesta situació li és, com a mínim, motivadora. Tot s’ha accelerat i va a una velocitat a la que un (potser una mica justet) li costa d’interpretar.

El periodista Xavi Bundó feia el 27 de setembre, en el programa especial de RAC 1 sobre la signatura de la convocatòria d’eleccions, un repàs a coses que han passat als darrers dos anys. M’he l’he fet meu i l’he adaptat aquest repàs per mostrar com en 730 dies, el meu petit país hi han passat més coses que en molts anys. Els criticats tripartit van  servir per moure les plaques tectòniques de la política catalana i des de llavors tot s’ha accelerat.

Aquests dos anys que han canviat el país hi hagut el pacte fiscal que va morir enterrat per Mariano Rajoy abans de néixer, dos anys d’entrempament entre la Catalunya eufòrica de la Diada i la invocada majoria silenciosa, dos anys que han enterrat el peix el cova, la puta i la ramoneta, el Majestic i l’aura intocable de Jordi Pujol. Dos anys que han esquinçat el mapa polític amb els aparells socialistes convergents i del partit popular en estat catatònic, Think Tanks buscant la nova centralitat política,  nous partits i vells partits amb nous lideratges avançant-los a dreta i esquerra. Dos anys de societat civil, de manifestacions massives i contra-manifestacions que no ho són tant, de banderes als balcons 365 dies a l’any, de fer xerrades en centres cívics i teatres de tots els pobles, de votacions amb urnes de cartró, de crits al camp del barça, de creació d’entitats de pressió, de lobbies, d’espais de reflexió, del naixement de l’ANC, el col·lectiu Wilson, el Consell Assessor per la Transició Nacional, l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) però també anys d’acusacions sobre presumptes crispacions i fractures socials (allò de que les famílies no es reuneixen per Nadal), de la dona de Terrassa i el cop de puny a Pere Navarro, dels trabucaires de Cardedeu, de l’atac falangista a  Blanquerna. Dos anys de guerra política Madrid- Barcelona, on hem descobert que volien dir les sigles UDEF, els comptes a Suïssa i Andorra, portades de diari que volen canviar resultats electorals, de guerra bruta, espionatge, SMS per salvar espanya, la Camarga, el cas Pujol… Dos anys d’amenaces: Sortida d’Europa, la bancarota, la fugida d’empreses, no pagaríeu les pensions, no valdrien els títols universitaris, el Catalunya seria un país paria que vagaria per l’espai. Dos anys amb amenaces d’associacions de militar jubilats, de paraulotes com sedició, subversió, de suspensió de l’autonomia, dos anys amb catàleg d’insults ampliat com nazis, hobbits, sectaris, colpistes, jihadistes, pro-etarres, dos anys mirant de reüll Escòcia, les reunions del TC, paralitzacions del procés per la justícia espanyola, les reunions curtes, les cimeres llargues …I de debò voleu que tot això s’acabi?

La torre de David, la favela vertical

Sóc de l’opinió que la clau per narrar quelcom interessant passa, sempre, per trobar una bona historia. A vegades, ja pots posar una cosa del dret o del revés que si la història no ho permet, la narració decau. A través d’una exposició del fotògraf de Reuters, Jorge Silva (blog de Jorge Silva) , vaig sentir a parlar fa poques setmanes de la Torre de David de Caracas. Desconeixia la a existència d’aquesta favela vertical situada en ple centre de la capital veneçolana. La Torre de David és un gratacels de 45 pisos amb unes vistes impressionants a la serralada de l’Ávila. Aquest gratacels havia ser, en un principi, un centre financer ultramodern però el projecte es va aturar, irònicament, per problemes financers. Des de llavors unes 3000 persones han okupat aquest gegant de formigó per construir-hi la barraca més alta del món. No cal dir que la història té moltes cares: El dret a l’habitatge, l’especulació financera, els problemes de seguretat que s’hi han registrat, el controvertit “règim” com s’organitza un bloc on hi viu més gent que molts dels municipis catalans… Reflexions molt personals que cadascú pot plantejar-se i fer. Us deixo una galeria de les fotos de Jorge Silva, un clip d’un minidocumental sobre la Torre de David i un reportatge de fa uns anys que reflecteix alguns pros i contres.

Enllaç al minidocumental sobre la Torre de David (clica aquí)
Enllaç a un article on trobaràs informació sobre la Torre de David (clica aquí)
Exposició vista al Festival Visa Pour l’Image de Perpinyà(clica aquí)