10 línies de: M.A.R.I.L.U.L.A

Mònica Glaenzel a M.A.R.I.L.U.L.A. Foto: Teatral.net

Mònica Glaenzel a M.A.R.I.L.U.L.A. Foto: Teatral.net

Nom del muntatge : M.A.R.I.L.U.L.A. Disciplina: Teatre independent. Director: Josep Maria Mestres. Autor: Lena Kitsopoulou. Adaptació: Josep Maria Mestres, Joan Sellent i Mònica Glaenzel Repartiment: Mònica Glaenzel .Traducció: Joan Sellent. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Es pot veure a la Seca fins al 12 d’octubre de 2014

Les 10 línies de Word
La protagonista de M.A.R.I.L.U.L.A fa, moltes nits, el gest de la pistola amb els dits simulant que s’auto-dispara. Aquest petit gest és indicatiu per veure que estem davant d’un espectacle on la protagonista s’interpel·la i ens interpel·la sobre la felicitat i el sentit de la vida. L’espectacle és simple però molt sentit, real, directe i interessant. El text, escrit per Lena Kitsopoulou amb el teló de fons de la crisi grega, té tanta vigència arreu per acabar mostrant que la crisi econòmica se li suma una crisi humana, de valors. Medicació (M.A.R.I.L.U.L.A és el nom d’una d’aquestes pastilles), falta d’amor, nul·la realització laboral…es plasmen en aquest muntatge estrenat a la Seca.  Un text cru, amb un toc d’humor desengreixant, que aireja les misèries. Prova de la universalitat del missatge és el gran mirall que hi ha al centre de l’escena deixa clar que és un muntatge on l’espectador pot fer-se moltes preguntes. Masses. I preguntar-se si és feliç i què és la felicitat.

M’ha agradat
+ Un molt bon text de la dramaturga grega Lena Kitsopoulou. Caldrà seguir-la.
+ Una gran Mònica Glaenzel. Redescobrir el que ja sabíem. Servirà perquè el gran públic li descobreixi nous registres.
+ L’escenografia és una joia perquè és la que tot espectacle voldria tenir: Eficient, pràctica i molt efectista.

No m’ha agradat
– Un text massa fragmentat. Amb una hora de durada, l’espectacle funcionaria encara molt millor.
– L’adaptació catalana en alguns moments m’ha patinat.

Anuncis

Que no s’acabi mai!

Reconec que estic aclaparat. Em costa entendre aquells qui diuen “si us plau que passi el 9N” perquè aquest país és  monotema. Per algú que fins que va tenir 24 anys no va veure un relleu a la presidència del Barça, fins als 27 no va veure un nou president de la Generalitat i fins als 29 anys no va sentir un “Habemus papa”, tot aquesta situació li és, com a mínim, motivadora. Tot s’ha accelerat i va a una velocitat a la que un (potser una mica justet) li costa d’interpretar.

El periodista Xavi Bundó feia el 27 de setembre, en el programa especial de RAC 1 sobre la signatura de la convocatòria d’eleccions, un repàs a coses que han passat als darrers dos anys. M’he l’he fet meu i l’he adaptat aquest repàs per mostrar com en 730 dies, el meu petit país hi han passat més coses que en molts anys. Els criticats tripartit van  servir per moure les plaques tectòniques de la política catalana i des de llavors tot s’ha accelerat.

Aquests dos anys que han canviat el país hi hagut el pacte fiscal que va morir enterrat per Mariano Rajoy abans de néixer, dos anys d’entrempament entre la Catalunya eufòrica de la Diada i la invocada majoria silenciosa, dos anys que han enterrat el peix el cova, la puta i la ramoneta, el Majestic i l’aura intocable de Jordi Pujol. Dos anys que han esquinçat el mapa polític amb els aparells socialistes convergents i del partit popular en estat catatònic, Think Tanks buscant la nova centralitat política,  nous partits i vells partits amb nous lideratges avançant-los a dreta i esquerra. Dos anys de societat civil, de manifestacions massives i contra-manifestacions que no ho són tant, de banderes als balcons 365 dies a l’any, de fer xerrades en centres cívics i teatres de tots els pobles, de votacions amb urnes de cartró, de crits al camp del barça, de creació d’entitats de pressió, de lobbies, d’espais de reflexió, del naixement de l’ANC, el col·lectiu Wilson, el Consell Assessor per la Transició Nacional, l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) però també anys d’acusacions sobre presumptes crispacions i fractures socials (allò de que les famílies no es reuneixen per Nadal), de la dona de Terrassa i el cop de puny a Pere Navarro, dels trabucaires de Cardedeu, de l’atac falangista a  Blanquerna. Dos anys de guerra política Madrid- Barcelona, on hem descobert que volien dir les sigles UDEF, els comptes a Suïssa i Andorra, portades de diari que volen canviar resultats electorals, de guerra bruta, espionatge, SMS per salvar espanya, la Camarga, el cas Pujol… Dos anys d’amenaces: Sortida d’Europa, la bancarota, la fugida d’empreses, no pagaríeu les pensions, no valdrien els títols universitaris, el Catalunya seria un país paria que vagaria per l’espai. Dos anys amb amenaces d’associacions de militar jubilats, de paraulotes com sedició, subversió, de suspensió de l’autonomia, dos anys amb catàleg d’insults ampliat com nazis, hobbits, sectaris, colpistes, jihadistes, pro-etarres, dos anys mirant de reüll Escòcia, les reunions del TC, paralitzacions del procés per la justícia espanyola, les reunions curtes, les cimeres llargues …I de debò voleu que tot això s’acabi?

La torre de David, la favela vertical

Sóc de l’opinió que la clau per narrar quelcom interessant passa, sempre, per trobar una bona historia. A vegades, ja pots posar una cosa del dret o del revés que si la història no ho permet, la narració decau. A través d’una exposició del fotògraf de Reuters, Jorge Silva (blog de Jorge Silva) , vaig sentir a parlar fa poques setmanes de la Torre de David de Caracas. Desconeixia la a existència d’aquesta favela vertical situada en ple centre de la capital veneçolana. La Torre de David és un gratacels de 45 pisos amb unes vistes impressionants a la serralada de l’Ávila. Aquest gratacels havia ser, en un principi, un centre financer ultramodern però el projecte es va aturar, irònicament, per problemes financers. Des de llavors unes 3000 persones han okupat aquest gegant de formigó per construir-hi la barraca més alta del món. No cal dir que la història té moltes cares: El dret a l’habitatge, l’especulació financera, els problemes de seguretat que s’hi han registrat, el controvertit “règim” com s’organitza un bloc on hi viu més gent que molts dels municipis catalans… Reflexions molt personals que cadascú pot plantejar-se i fer. Us deixo una galeria de les fotos de Jorge Silva, un clip d’un minidocumental sobre la Torre de David i un reportatge de fa uns anys que reflecteix alguns pros i contres.

Enllaç al minidocumental sobre la Torre de David (clica aquí)
Enllaç a un article on trobaràs informació sobre la Torre de David (clica aquí)
Exposició vista al Festival Visa Pour l’Image de Perpinyà(clica aquí)

Comprendre’s a un mateix

Aquest és el primer post d’aquest blog. Però no sóc nou en tot aquest món. Ara ja fa una colla d’anys tenia un blog on, per raons diverses, vaig deixar de publicar/abandonar. Amb els anys, i per raons professionals, he gestionats blocs d’altri. Al seu dia, mea culpa, em vaig deixar empènyer per la força de les xarxes socials. Semblava que, mitjançant aquestes, tot el què volies dir es feia més visible, arribava més. Alguns vam creure que allò era la panacea per aquells que ens agradava dir-hi la nostra (des de la més absoluta modèstia). Jo vaig ser un dels que, portats per aquell boom, em pensava que el paper dels blogs quedaria en residual. I m’equivocava.

Tots aquest anys he anat escrivint (just per auto-comprendre’m) i quan acabava em deia: “Ara si tinguessis el blog ho publicaries”. Les xarxes socials s’han convertit, com el món en general, en impactes i frases esqüetes. La cerca de titulars cridaners que busquen likes i retweets. L’objectiu ha estat buscar el titularet ràpid (impactant o graciós). El blog, en canvi, s’ha mantingut com aquell espai on reflexionar el què hi dius, de preparar-ho, d’esplaiar-te, de crear… El lloc per explicar-te a tu mateix. Un espai pels ens agrada dir i compartir. Si sou lectors d’aquest blog no n’espereu res més que trobar-hi opinions, aficions, literatura de segona… Si mai hi entreu i considereu que no heu perdut el temps, un ja es dóna per ben pagat.