Estic consumint cultura?

Una definició. L’ICOM, el màxim organisme inter nacional en l’àmbit dels museus, aca ba de donar llum verda a la definició de la parau la museu. Donar llum verda a una definició podria semblar un fet intranscendent o anecdòtic, però no ho és. Els màxims experts d’arreu del món s’han hagut de trencar les banyes per saber descriure allò amb què treballen diàriament. El 2019, per exem ple, es va tombar una proposta de definició i en tot aquest temps les diferents escoles de l’àmbit muse istic s’han anat tirant els plats pel cap per arribar a definir què és un museu.

La cultura és només un producte. Acabem de passar el Mercat de Música Viva i venim d’un estiu saturat de festivals de música a cada poble i m’he fet una pregunta que m’ha posat el cap a can rumia: estic consumint cultura? La definició que el diccionari de l’IEC fa de consumir és “utilitzar (un producte) per satisfer una necessitat real o creada”. Aquest concepte serveix doncs per a milers de productes que hi ha a la lleixa de qualsevol hipermercat però també per a la cultura.

La definició impossible.- Definicions de cultura n’hi ha milers i consensuar una definició seria -veient els precedents dels museus- impossible. Simplificant molt i molt diria que és una pràctica d’oci autotèlica que aporta, a més de diversió, molts altres valors. La gran pregunta que em faig és si la gran majoria del consum cultural que he fet aquest estiu ha estat cultura o, el que és el mateix, si m’ha aportat res més que diversió o socialització, valors igual d’importants, però que diria que també puc trobar en espais com una terrassa estiuenca.

Un totum revolutum molt pensat. D’una manera subtil i gens inofensiva se’ns han anat incorporant/inoculant en el camp semàntic de cultura conceptes com indústria cultural, entreteniment, oci… amb l’objectiu de fer un aiguabarreig. Una confusió volguda on darrere el concepte cultura ja hi val tot. Aquest xou de gran format produït per una empresa multinacional que descarreguen sense massa humanitat aquí i allà és cultura? Preferiria missatges més incòmodes i que em fessin pensar o aquests Mr. Wonderfull que m’estan oferint espectacle sí i espectacle també? Voleu dir que no m’estan venent uns cànons de consum més que no pas cultura?

Risc zero. Producte de consum. Les propostes dins del camp cultural, que aporta quelcom més que diversió i rendibilitat, van escasses. El risc artístic és ínfim. La cultura s’ha anat arrossegant cap a pràctiques banals, trivials, insubstancials… Omplir aforaments, sense més ni més, ha estat la finalitat. Els productes sense cap valor reflexiu, interrogatiu, espiritual… s’han imposat a favor de la rendibilitat. Subsistir perquè la roda continuï funcionant. Ser només oci.

Tot importa, menys interpel-lar. El mercat s’ha apoderat de la cultura, oferint continguts massius que volgudament no interpel·lin massa a ningú. No incomodin. No toquin fibres. La indústria ha sembrat, les administracions s’hi han sumat amb una complicitat cega buscant rendibilitats en programacions i els creadors i intèrprets s’han vist obligats a agafar-s’hi per autosubsistència. La cultura sense fer el paper de cultura. Només d’aquesta manera, i a tall il·lustratiu, podem entendre l’interès dels gegants del sector a dominar les plataformes streaming musical o a muntar grans festivals on l’important és la venda de cervesa i samarretes o els likes a les xarxes socials més que les propostes artístiques.

(Article publicat a la secció d’opinió d’El 9 Nou | 23 de setembre de 2022)

Arrels

A la vida hi ha infinites coses que no sé. Però fruit del pas dels anys, ara, hi ha coses que em fa molta ràbia de no saber. Coses que abans no hi havia parat gens d’atenció. O com es diu col·loquialment, que me la suaven. Hi pensava quan llegia dilluns l’entrevista que El 9 NOU publicava a la Maria Nicolau, cuinera de Vilanova de Sau que ha publicat un assaig «Cuina! O barbàrie» on reivindica la cuina dels aliments per sobre la forma, sense pretensions i allunyada del glamur de les estrelles Michelin.

Caminar i observar. Però què observo? Em sembla vergonyós que un servidor camini pel costat dels camps i que no sàpiga, per exemple, si en aquell camp hi han plantat blat, ordi o civada o que no sàpiga identificar a determinades espècies d’ocells amb qui em creuo fa més de 40 anys passejant pel costat del Ter.

Les marques del paisatge. L’actor mallorquí, Toni Gomila, ho va sintetitzar molt bé en l’espectacle «Acorar» que es va estrenar l’any 2011 i que onze anys després continua representant-se. Es preguntava com la gent avui en dia sabem les marques de telèfon mòbils (Xiaomi, Samsung, Apple…) o tots els models de cotxe (Seat Ateca, Audi Q3, Opel Corsa…) però, en canvi, no sabem si aquell ocellot que vèiem en un arbre és un mussol, una òliba o una merla. Diu el personatge de l’obra, que les generacions més joves ens hem especialitzat en «en ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record». En canvi, la gent més gran ho fan a la inversa. Parlen de cotxes o de telèfons mòbils, en genèric. Sense fixar-se en la marca o les característiques però en canvi coneixen arbres, cereals, ocells «perquè saben que allò és bàsic per sa vida, per sobreviure». I rebla l’actor mallorquí que aquest nou llenguatge ple d’anglicismes i marques comercials que se’ns ha colat serveix per mostrar «qui som, com vivim, què valoram i què menyspream».

Desarrelats. I és que, pas a pas, el sistema ha aconseguit desarrelar-nos en una estratègia plenament estudiada. A poc a poc. Se’ns ha inoculat. Ens han venut que glamur, modernor.. era això. Ens ha canviat la manera de parlar. Escrivim tres ratlles de text per no dir que patim un carn esqueixat, ens colen un anglicisme per dir «madalena» o ens van tancant aquells restaurants on esmorzar un capipota ben cuinat, sense cap parafernàlia.

Un decorat artificial. Aquest desconeixement que tenim de l’entorn és la baula que ajuda a transformar-nos el paisatge. A imposar-nos un decorat artificial. Comprem truites fetes per guanyar temps, mengem fruita conreada a milions de quilòmetres. I quan ho masteguem, esmicolem el paisatge. L’anem fent desaparèixer. Sense que en siguem conscients. En silenci. Anem condemnant la nostra pagesia pas a pas i anem canviant la cadena tròfica. Com fitxes de dòmino que cauen una a una.

Escola. És curiós com tenim escoles i cursos de tot, presencials i en línia. Tenim escoles municipals de música, dibuix, informàtica…i sobretot acadèmies d’anglès. Però en canvi ens falta una escola que ens ensenyi a reconnectar amb l’entorn. A observar el paisatge. A conèixer les plantes i les herbes, els ocells, els cucs… A entendre que el nostre paisatge és quelcom més que penjar-los a Instagram.

(Article publicat a la secció d’opinió d’El 9 Nou | 20 de maig de 2022)

Mobilitat i transició energètica. Teoria, convenciment i pràctica

Ja hem superat el temps de descompte en la crisi climàtica. Fem tard o molt tard. A Catalunya, segons el full de ruta de les administracions, teníem l’objectiu utòpic de reduir l’any 2030 el 55% de les emissions. La culpa d’haver arribat a aquesta situació límit i d’estar a la cua en transició energètica diria que és compartida: d’una banda, de les administracions que els hauria pertocat engegar mesures correctores molts anys abans i de l’altra la ciutadania que no n’érem, o encara no som conscients, del fet que aquest canvi de paradigma és innegociable. Un cop, però assumit que anem tard, només ens queda demanar instruccions clares i realitzables i eines i recursos pràctics perquè tothom pugui empènyer aquest carro. Convençuts. Sense dubtes. Ens cal de totes totes, evitar com amb la Covid: missatges que en lloc d’aclarir ens confonen. Giragonses argumentals que generen desconfiança.

I com a mostra, alguns botons en l’àmbit de la mobilitat. El Govern ha anunciat una mesura pels anys que venen: eliminar de la via pública els cotxes de més de 15 anys en totes les ciutats de més 50.000 habitants. Si fins ara això només passa a Barcelona, aviat s’hi afegiran l’Hospitalet, Terrassa, Badalona, Sabadell, Manresa i un llarg etcètera. Vic se n’escapa per 3.000 habitants.

Voler eliminar els cotxes més contaminants té tota la lògica del món. Ara, que els barems per eliminar-los siguin 15 anys d’antiguitat és més que dubtable. En aquells anys dic jo, les emissions de cada vehicle no deurien pas ser homogènies. Un conegut explicava fa uns dies que conduïa un Volkswagen Golf TDI 2.0 de l’any 2009 que «va fi com una seda» i que segons els seus càlculs està a la meitat de la seva útil. Les emissions de CO₂ del cotxe són de 146 g/Km. En canvi, un Toyota Land Cruiser 2.8 dièsel del 2021 té unes emissions de 192 g/km. I és que aquests criteris amb poca lògica fan que el ciutadà vegi les mesures per mitigar el canvi climàtic amb recel. Pensi que, més que actuar per salvar el medi ambient, el que volen és forçar-lo a fer un canvi de cotxe. La transició energètica com a excusa per afavorir una determinada indústria.

I si ens conscienciem i volem no utilitzar el vehicle privat ens calen alternatives lògiques. I aquí és quan entra el transport públic que, des del punt de vista de l’usuari final, no s’ha adaptat al nou paradigma que ens demana el planeta. Deixant a part el debat etern de l’R3, les freqüències dels autobusos de línia per carretera a Osona i el Ripollès són més que millorables (amb l’honrosa excepció de la e-12 entre Vic i Barcelona) durant el dia. Però, per exemple, quan és de nit moure’s amb transport públic és impossible. Si soc de Torelló, per posar un exemple, hi vull anar a sopar a Vic no podré tornar a casa amb transport públic (a no sé que sopem a les 19 h) per més que hagi decidit prescindir del meu cotxe o si vull anar a un concert musical un divendres al vespre a l’Apolo a Razzmatazz de Barcelona tampoc ho podria fer. En comarques veïnes com els vallesos hi ha servei de bus nocturn, aquí no en tenim i crec que a curt termini no se l’espera.

(Article publicat a la secció d’opinió d’El 9 Nou | 18 de febrer de 2022)

Només la llengua ens farà singulars

L’Apocalipsi mundial i una llengua. Vivim uns temps de certa sensació apocalíptica: pandèmies, escalfament planetari, incertesa davant les incògnites que genera la transformació digital… Són problemàtiques planetàries. Molt greus, cert, però també amb grans altaveus i espai de debat. Hi ha altres maldecaps que pel fet ser més locals passen, segurament d’una manera intencionada, a ser uns capficaments de segona. I aquí és on entra la desaparició de la llengua catalana, fet que pot comprovar qualsevol humà trepitjant els carrers, ja sigui pel cinturó roig de Barcelona o qualsevol punt de la «Catalunya rural» que en les darreres dècades se’ns havia venut com un fortí de resistència.

Cada any, l’administració ens entabana amb xifres que ens diuen percentatges de «catalans que entenen i parlen la llengua», «només l’entenen»… La realitat, però és als carrers. Podem anar a fer la compra a Vic, a prendre quelcom a un bar de Manlleu, a veure un familiar o un conegut en una residència del Lluçanès i resulta desolador.

Ens ha faltat carrer. No seré jo qui dictaminaré per quins set sous hem arribat fins a aquest estat d’alarma. Podria intuir-ne algunes causes, però no en soc especialista. Estic d’acord en assenyalar que el context global (migració de persones, consum en grans empreses multinacionals, determinats valors capitalistes…) està sent determinant per tenir la llengua a l’UCI. I també hi haurà, i no ho negaré pas, qui dirà que no disposar d’eines d’Estat ha estat determinant. Però també ens cal autocrítica: hem tingut una llengua massa oficial, massa administrativa, massa ben parlada, massa culte… Ens ha faltat carrer. Ens hem deixat avançar per la dreta.

Per exemple, hi ha gent molt jove que em diu que determinats tipus de llibres no els troben en català. Jo, portes enfora, els dic «potser no els surt a compte per una comunitat tan petita» però en el fons crec que és perquè hem creat una llengua massa de mudar. De diumenge. I això no ve d’aquests temps actuals digitals. O potser ens cal preguntar-nos perquè mai hem tingut una revista del cor amb paper cuixé en la nostra llengua?

No cal dir que Netflix, Amazon, Tik Toks… i altres invents digitals globals més recents estan tenint un paper determinant perquè els més joves no s’enganxin al català, una llengua que molts saben ja que l’han après a l’escola, però que la deixen d’utilitzar quan surten de l’aula.

I això es pot revertir? Els optimistes crèiem que sí. Ara, això ho determinarem els parlants amb l’ús i el seu compromís i les polítiques que impulsi l’administració que requereixen una actuació de xoc. La llengua, i ho dic exercint d’independentista pragmàtic, cal apartar-la del debat independència sí/independència no. Si no la situació es convertirà en irreversible.

El català, en la situació actual, requereix la mateixa atenció/inversió que ho poden requerir la seguretat ciutadana, sanitat o polítiques agràries. Cal inversió per, com a mínim, estabilitzar el terreny i reconnectar la societat amb la llengua. Ens cal, per exemple, una oferta de televisió per a mainada del mateix nivell (que no quantitat) que la resta de parles, molt trap en català, TikTokers en el nostre idioma… Només la llengua ens farà singulars.

(Article publicat a la secció d’opinió d’El 9 Nou | 13 d’agost de 2021)

Instruccions per a la campanya electoral municipals 2019

Manual | Instruccions per a la campanya electoral municipals 2019 (vàlid per a tots els partits i formacions)

Abans de la campanya

– Penseu a actualitzar la web i les xarxes. Fa mig any que ningú hi toca res. Quan arrenqui la campanya ho hauríem de tenir al dia.

– Caldria trobar algun jubilat conegut al poble, algun “nouvingut” (ho hem de dir així oi?) i algun artista/farandulero. Els direm que aniran endarrere i no cal que vinguin a les reunions. Ostres, si trobem algú de l’AMPA de l’escola, també ens aniria bé que el “cole” mou molta gent.

– Això de les sigles és una cosa de la “maquinària” electoral. Nosaltres treballem i ens devem al poble. Aquesta és la norma 1 per a tots aquells que ens diguin “no m’atabaleu que jo
no sóc dels vostres”.

– Convocarem a entitats, botiguers i empreses. Fem-ho ràpid perquè tothom voldrà quedar amb ells i no sembli que anem a remolc.

– Deixem-nos veure a tots els actes que es facin al municipi i saludem als organitzadors. No aneu directament a saludar la gent que es veurà molt que hi anem per arrencar algun vot.

Durant la campanya

– El nostre és un equip que combina joventut i experiència. Hi ha moltes cares noves però no hem volgut renunciar al treball fet en els darrers 4 anys. Repetim-ho com un mantra, sense parar.

– Caldrà que creem equips per encartellar i estar “al tantu” per si els altres ens tapen, reenviem material per Whatsapp a tothom i, sobretot, assegurem que a l’acte central de campanya mobilitzem a tothom. Unes cadires buides podem donar una imatge que no tenim prou suport. No cal dir que, si s’organitza un debat de candidats, caldrà que hi anem amb trompa.

– Quan anem a mercats, plaça…a repartir propaganda no ens mullem més del que toca. No és necessari. Fem servir ambigüitats com la majoria de les propostes que tenim al programa electoral. Si ens encallem, direm que “ja ho estudiem” o “això ho porta una altra persona”.

– Llogarem un local al centre del poble. Sobretot, vidres nets que no es vegi que no el fem servir per a res. Deixem el llum engegat al vespre perquè sempre sembla que hi ha més activitat.

– Recordeu les paraules claus de campanya: “serveis”, “participació ciutadana”, “zones verdes”, “medi ambient” i “reciclatge”. “Seguretat ciutadana” només la direm si el votant fa cara de ser molt de dretes.

Després de la campanya

– No comencem amb mal peu. Anem a despenjar banderoles dels fanals en pocs dies. Si ho anem deixant, ja no ho farem en dies i la gent botzina.

– Hi ha hagut una feinada tremenda. Ara ens toquen uns merescuts dies de vacances. Quan ens tornem a trobar, les reunions ja només les farem un cop al mes. Cada setmana és desgastador i no cal atabalar.

– Ara ens cal negociar un pacte de govern. Ho faran els nostres regidors. Quan tinguem una proposta, ens trobem i ho comentem. Anem avançant.

– Farem un sopar de tota la candidatura i farem balanç de la campanya (resultats, costos…). El nostre cap de llista ja proposarà una data però serà abans de la Festa Major.

– Crearem un grup de Whatsapp paral·lel només amb els del nucli de la candidatura. Serà més operatiu i així no molestem els que no han sortit regidors o que només hi eren per donar un cop de mà.

(Article publicat a la secció d’opinió de Nació Digital | Osona.com l’11 de març de 2019)

Movem la llengua. Sense parar

Ens agrada la merda. Ho dic perquè jo també m’hi incloc. Aquest país és, a més d’anormal, petit i on tots ens coneixem, com es diu popularment als poblets. Ens pot l’aparença. Semblar més que ser. Ens hem de mostrar públicament cultes (o això sembla). Ho podríem il·lustrar i il·lustrar. En una DAFO ho podríem incloure en fortaleses però, ai las!, no tot és el que sembla. Amaguem la llengua.

El cor català. Trobaríem exemples a cada cantonada. Milers de catalans s’exilien (encara ho fan) en programes de televisió “lleugers” del cor que fan en televisions espanyoles. Hem volgut ocultar que hi ha un formatget de la població del país que això els agrada i que -si no ho troben amb la llengua pròpia- no dubtaran a buscar-ho fora. Potser si els expliquéssim com es mouen les corbes de la Kardashian, en català o que en Farruquito o algun flamenco entrompessin en una actuació en català, ho visualitzarien. El “cor” a TV3, la nostra, ni parlar-ne. On s’és vist!

Què diran de mi? Aquest debat em va aparèixer en una conversa que vaig mantenir fa uns mesos amb una editora de llibres. M’explicaven com, la gent més jove (desconec a quina etiqueta generacional passem), han de llegir fenòmens literaris propis de la seva edat sense el dret d’escollir. Només es publiquen en castellà. No és que no hi hagi prou mercat en català. Si no perquè en l’etiqueta de determinats editors no prestigia publicar una determinada literatura lleugera/efímera. Un risc massa alt per perdre el pedigrí.

Embrutar-nos la llengua. Hem parlat de programes del cor, llibres… però hi ha infinitats de fronts que no tenim coberts. Caldria atacar-los de forma urgent. Tinguem una llengua de diumenge. De mudar. Ben refinada… Però obrim-li nous camins, ni que siguin embardissats i encara que, inicialment ens puguin esgarrinxar les idees. No deixem que se’ns escapi una part de població. Necessitem una llengua prêt-à-porter. Encara que no vesteixi.

(Article publicat a la secció d’opinió de Nació Digital | Osona.com l’11 de març de 2019)

Els Joglars seran sempre nostres (encara que no agradi)

Estrena d’un nou espectacle.- Els Joglars acaben d’estrenar El señor ruiseñor, el seu darrer espectacle, a Madrid. Tot i intentar estar atent a les notícies culturals, d’aquesta estrena m’ha arribat molt d’esquitllada. Segons llegeixo, el nou espectacle que ara es representa al teatre Maria Guerrero s’ha gestat a la Cúpula de Pruit i té com a eix la figura del pintor, dramaturg i escriptor Santiago Rusiñol i és una sàtira sobre el món independentista. En els temps que vivim, la temàtica em sembla d’allò més previsible i, des del meu modest punt de vista, diu poc d’Els Joglars actuals.

Un grup “silenciat”?.- Més enllà d’aquest fet, em sorprèn com penalitzem la nostra “dissidència” cultural. Com, com a societat i país, silenciem determinades coses perquè a la majoria (aquí exerceixo de majoria) ens incomoda. Ho afirmo des de les antípodes del posicionament que han utilitzat en la seva condició de “bufons”. Des d’una perspectiva d’uns Joglars que, llevat que faci un gir inesperat que no espero, i com a simple espectador, ja els dono teatralment per amortitzats.

Mèrits teatrals.– Però l’aportació d’Els Joglars en termes estrictament escènics em sembla innegable. Per un tema d’edat no vaig veure en directe ni La torna ni Teledeum (odio el teatre filmat però n’he vist fragments en vídeo). El meu primer espectacle d’Els Joglars va ser el Yo tengo un tio en América i des de llavors he vist algunes de les seves creacions que m’ha semblat notables. Els més de 50 anys d’Els Joglars són, amb tots els matisos i alts i baixos que es vulgui, un patrimoni cultural i sociològic que han estat una aportació notable a l’art escènic, no només català sinó també internacional.

Ells també són Osona.- Amb tot els però que vulgueu (polèmiques sobre autories d’obra, tracte dispensat alguns actors que han sortit, posicionament polític “mercantilista” per tenir públic, la “bogeria” i “egocentrisme” de Boadella…) no tapiem el què han aportat Els Joglars a la cultura, des d’Osona. No acabo d’entendre perquè si un pilot de motos que s’acaba d’instal·lar a Osona ja l’hi diem osonenc, una companyia teatral amb 57 anys la tenim com amagada. No vull pas dir que s’hagi de reivindicar Els Joglars. Només demano que, directament, no borrem la seva aportació teatral.

(Article publicat a la secció d’opinió de Nació Digital | Osona.com el 21 de gener de 2019)

Web de la companyia Els Joglars (clica aquí)

Els artistes penjats. Som…la ruïna

Les plagues d’Egipte. Ja fa uns quants anys que vam sentir, amb certa esperança, que els canals digitals democratitzarien la cultura. Aquell discurs era especialment incisiu en la música, afectada per una onada de “pirateria” amb eines com el Napster. Aquest pirateig, que de manera amable batejàvem com intercanvi d’arxius, havia ensorrat, fins i tot, a les grans discogràfiques i havia provocat les mil plagues d’Egipte en la indústria musical. Un desastre que ens evocava a la desaparició de la creació.

La solució miraculosa. Però “don dinero” va mutar. Va canviar-se de vestit. La música en línia/streaming era la solució. Escoltes en línia, sense intercanvi d’arxius. Un hipermercat on trobaríem de tot i més per fer-ne uns tastets i, si volíem, tota la música del món per a un preu més que mòdic (10 euros al mes). A més, amb un acte de paternalisme i “generositat”, tots els grups emergents (fins i tot els de l’organillo i la cabra) podrien tenir-hi les seves creacions i compartir llistes amb els Beatles, Shakira i Bon Jovi. Però en aquesta panacea ens vam oblidar d’un petit detall. Què cobraran els artistes? Quan rebrà un creador?

Regalar la feina en línia. Els Pets van publicar ara fa unes setmanes el seu nou disc Som. Per ara, almenys inicialment, han anunciat que no el penjaran a Spotify. L’argument: el poc que reben per reproduccions en aquestes plataformes digitals. Han preferit els formats físics (cd i vinil) i vendre els arxius de les cançons en un llapis de memòria, que envien a casa prèvia comanda. En vendran molts menys però faran una mica més de calaix. Només amb el llapis de memòria (format que pot semblar obsolet) que vendran als seus incondicionals ja faran més calaix, podran pagar el cost d’enregistrar i editar el disc i (en el millor dels casos) fins i tot podran rebre alguna remuneració per les moltes hores de feina. La música és una feina com qualsevol altra.

Res ha canviat massa. Spotify paga entre 0,006 i 0,012 dòlars (en el millor dels casos) per cada una de les reproduccions. Aquests diners els rebrà l’editora discogràfica que, pot ser, que es quedi algun percentatge.  Si tens el valor de cantar en una llengua minoritzada com el català, ja pots desar la calculadora perquè els números no et sortiran. Ningú negarà, i menys jo com a usuari que en sóc, que les plataformes de streaming (no existeix pas només Spotify) són còmodes i poden ser un cert aparador per a grups novells. Però, si res no ho reverteix i les quantitats que reben els creadors no augmenten, s’hauran demostrat com la disfressa de la gran indústria. També caldrien efectes compensatoris per a determinats segments (així evitem que sempre guanyin els grans). Això si, en aquest procés de mutació ens hem carregat les botigues de discos per tal de poder seguir engreixant els mateixos. Una mica com a tots els àmbits. Ho hem remogut tot perquè no canviï massa res.

Pd. Una noteta final. No sóc d’aquells que veu l’artista com aquell ésser innocent i víctima del sistema perquè cal dir que n’hi ha de molt cabrons.

(Article publicat a la secció d’opinió de Nació Digital | Osona.com el 20 de novembre de 2018)

“Els Pets planten cara a Spotify” notícia al web de Catalunya Ràdio (clica aquí)

El plany de tota una generació

Nom del llibre: La vida té aquestes coses. Autoria: Àngels Bassas. Editorial: Edicions 62. Data de publicació: Setembre del 2018. Les 10 línies de Word La vida té aquestes coses, pot ser perfectament una frase de plany. Com també ho podria ser la frase que atribueixen a Josep Pla i que dóna nom a aquest blog. Però «La vida té aquestes coses» és també la segona incursió en la literatura per adults de la també actriu Àngels Bassas. Són 15 contes que, utilitzant un llenguatge polític, jo els batejaria com de federals. «La vida té aquestes coses» és la fotografia de la generació que hem saltat la barrera dels 40. Els protagonistes són quatre amigues i dos homes. Els debats eterns d’una generació van desfilant àgilment i amb naturalitat: relacions de parella, malaltia, dol, maternitat…i ràpidament un es veu reflectit en un o altre personatge. I et dius que aquest és com aquell, aquest és com l’altra i jo quin m’assemblo més de tots aquests? I et queixes de la teva sort i de la sort de la teva generació i acabes pensant que potser no ha estat tot tan malament. Acabes dient que tothom gemega però que només es poden lamentar aquells que se senten vius. Llegir, pensar i gaudir-ho.

M’ha agradat + Un llibre ideal i reflexiu per aquells que encara restem abonyegats per la crisi dels 40. + És un llibre àgil que els lectors més àgils el poden llegir en una tarda i els que no tenim tant temps podem anar a un conte per dia abans d’anar a dormir. +  No està farcit de palla i està escrit amb un vocabulari directe i cuidat. No m’ha agradat – M’han distret una mica l’encapçalament amb dedicatòria a l’inici de cada un dels relats.

El tap de Barcelona

Un estiu calent. Aquest estiu ha estat calentonet en l’àmbit teatral. Després d’una denúncia a les xarxes socials, Lluís Pasqual s’ha vist forçat a dimitir. Més enllà del “tu has fet” i “tu no m’has demanat”, que només podria jutjar pel que “m’han dit” i que s’ha convertit en una batalla de trinxeres, de tot plegat hauria de generar un debat sobre quin ha de ser el model teatral que hauria d’anar més enllà del Lliure que dirigia Pasqual. Aquest debat que, en el millor dels casos serà de Barcelona, hauria de ser de tot el país.

El tap de Barcelona. En termes ferroviaris sempre m’han explicat que si no hi ha més trens entre Osona i la capital del país és perquè als túnels de l’entrada de Barcelona hi ha un tap. Els actuals no poden absorbir més combois. I aquest mateix tap ferroviari de Barcelona és el que ens està passant en l’àmbit teatral a Catalunya. Concentrem la creació i producció teatral en uns pocs equipaments teatrals, tots ells a Barcelona, amb cops de colze per controlar-los. Més enllà del debat generacional obert, tot plegat genera fronts i bàndols que, després d’anys de guerra soterrada, ara han sortit a la llum.

El desprestigiat rerepaís com a espai de creació. Cal que en aquest debat ens desprenem del glamur barceloní. Ens cal poder garantir que tant és crear/ produir una obra a Osona, al Pallars o l’Anoia, amb 15 bolos a les desprestigiades comarques i arribar a un teatre a Barcelona a fer el recorregut a la inversa. Això ara mateix no passa. Ens cal amb urgència generar espais de creació a tot el país, amb recursos però també imaginació. El desprestigiat rerepaís ha de tenir centres de producció. Tenir aquests espais al territori no és res revolucionari. Només és que van desaparèixer quan vam convertir la creació/exhibició en una mera indústria i només vam monetaritzar els comptes de resultats econòmics.

Centres de producció. Sense anar més lluny, Osona havia tingut un Centre Dramàtic. Allà, en plena adolescència meva, hi vaig veure un Banquet, ideat per Iago Pericot (a la foto que encapçala aquest post), mor aquest estiu. Aquesta creació era repartida. Sense anar més lluny, a Osona hi havia noms propis com la Gàbia a Vic o els Joglars a Pruit. Però ho hem concentrat tot. Ho hem reduït tot. Ara, si no vens entrades, ja no interesses i en un país petit i amb llengua minoritzada no es pot estar per ximpleries. Ni aquí ni a Barcelona.

(Article publicat a la secció d’opinió de Nació Digital | Osona.com el 21 de setembre de 2018)

“L’activitat teatral al Vic de la postguerra” publicat per Carme Rubió a la Revista Ausa (clica aquí)